Cinema i educació secundària: aprendre a mirar, crear i construir convivència

Els adolescents veuen vídeos diàriament: a les xarxes, a les plataformes, al grup de missatges de la classe. El que gairebé mai fan és preguntar-se qui va decidir on posar la càmera, què va quedar fora del pla o per què una escena els va fer gràcia. Consumir imatges sense parar no ensenya a llegir-les, i tampoc a veure quins estereotips repeteixen.

Per això el cinema pot entrar a l'institut com alguna cosa més que la pel·lícula de l'últim dia abans de les vacances. Proposem un recorregut en tres temps: mirar amb atenció el que passa al voltant, explicar en grup una història pròpia i ensenyar-la fora de l'aula. En cada temps s'aprèn alguna cosa diferent sobre drets humans i sobre convivència.

1. Mirar el que ja no veiem

La discriminació gairebé mai arriba en forma de gran conflicte. Arriba com una broma sobre l'accent d'algú, un company a qui no escullen mai per al treball en grup, un rumor que corre pel xat de la classe o un silenci quan algú se'n passa de la ratlla, i de tant repetir-se es normalitza i deixa de veure's.

La ficció ajuda a veure-ho una altra vegada. Permet parlar d'una situació difícil sense que ningú hagi d'explicar el que li va passar, i en una aula d'adolescents això importa molt. Amb un bon acompanyament, una escena de cinc minuts obre una conversa que un sermó tancaria.

Després de veure-la, quatre preguntes solen bastar: què sent qui rep el comentari, què pensen els qui ho senten, per què costa intervenir i què canviaria si algú ho fes. Com que la imatge arriba abans per l'emoció que per la raó, el debat arrenca del que el grup ha sentit, i des d'allà és més fàcil parlar de desigualtat i de drets.

2. Rodar en grup

En el llenguatge audiovisual cada decisió diu alguna cosa. On va la càmera, quin pla s'escull, què es deixa fora de l'enquadrament, quina música sona o quant dura una escena canvien el que s'explica. Quan l'alumnat ho prova amb les seves pròpies mans entén alguna cosa que cap explicació aconsegueix del tot: que cap imatge és neutral, i que un muntatge pot reforçar un prejudici tant com desmuntar-lo.

Abans d'agafar el mòbil cal saber què es vol explicar, i els programes amb més recorregut treballen en aquest ordre. El de la FAD, El audiovisual como herramienta para la transformación social, comença amb sessions sobre drets humans, Objectius de Desenvolupament Sostenible i com transmetre una idea en un curtmetratge; continua amb el guió, el rodatge i el muntatge, i acaba amb la difusió dels treballs al centre, en festivals i a les xarxes. La seva guia didàctica Un Spot para decir Stop (2015), que recull 21 curtmetratges realitzats per joves andalusos, segueix el mateix camí: primer, la reflexió crítica sobre prejudicis, estereotips i diversitat; després, el vídeo.

Rodar un curt obliga, a més, a posar-se d'acord. Cal elegir una història entre diverses, decidir com és un personatge i com acaba tot, i repartir la feina: qui escriu, qui actua, qui dibuixa el guió gràfic, qui organitza el rodatge, qui monta. Els desacords arriben sols. Resoldre'ls parlant, escoltant i cedint en alguna cosa forma part de l'aprenentatge tant com el curt acabat, i aquí hi ha bona part de l'educació per a la pau: en aprendre a discrepar sense trencar el grup.

Amb adolescents, tot això demana algunes precaucions. Les activitats han de ser accessibles per a tot el grup. La privacitat, el consentiment i els drets d'imatge dels menors es cuiden des del primer dia. Ningú hauria de sentir-se empès a explicar una experiència dolorosa. I els guions es revisen junts, perquè en denunciar un estereotip és fàcil acabar repetint-lo sense voler.

3. Treure el curt de l'aula

Convé no barrejar tres idees que sovint s'utilitzen com a sinònims. Veure o fer un curtmetratge pot despertar empatia. Treballar en equip i discutir sense barallar-se entrena la convivència al centre. La cohesió social va més enllà: té a veure amb sentir-se part d'una comunitat, amb la igualtat de drets i d'oportunitats i amb participar en la vida comuna.

Una projecció solta no cohesiona ningú. El que suma és un treball continuat que acaba fora de l'institut, davant de famílies, veïns i gent d'altres edats i orígens. Allà la mirada dels adolescents deixa de ser un exercici de classe i passa a ser una veu que la comunitat escolta.

Ho vam veure a la tercera edició de Mirades Interculturals. La Silla, codirigida per Clara García i Mariano Reinaldos dins d'un programa de mentories cinematogràfiques de l'IES Ramón Arcas Meca de Lorca, va obtenir el Reconeixement a la Millor Direcció. Abans havia guanyat el primer premi de la categoria juvenil a l'Encuentro Audiovisual de Jóvenes de Cinemajove. És un bon exemple de fins on pot arribar una història que comença en un institut.

Què proposem als instituts

Mirades Interculturals és el festival de curtmetratges que organitzem des de CohesionART per parlar de diversitat, convivència i drets humans a través del cinema. Volem que serveixi de pont entre els instituts i la vida cultural del municipi, de dues maneres:

• A l'aula. Un curtmetratge cap dins l'horari lectiu i es presta a projectes que combinen ciències socials, llengües, educació artística i tutoria. Treballa diverses de les competències clau per a l'educació bàsica (la ciutadana, la digital, la personal, social i d'aprendre a aprendre, i la de consciència i expressió culturals) i el que es promou és treballar des de totes les matèries: comunicació audiovisual, esperit crític, educació en valors i gestió positiva dels conflictes.
• Al festival. Projectar els treballs o participar en un cinefòrum fora del centre porta el que pensen i expliquen els adolescents a l'espai públic, on es troben amb creadors i amb veïns d'altres edats i procedències.

La col·laboració s'adapta a cada centre i a cada edició: podem acompanyar la creació de curtmetratges per a una propera convocatòria o organitzar sessions de visionat i reflexió guiada, amb fitxes didàctiques, sobre pel·lícules de temàtica social.

Un curtmetratge no resoldrà les desigualtats d'un barri, i tampoc ho pretén. El que sí pot donar a un grup d'adolescents és l'hàbit de mirar amb atenció, de discutir el que els sembla injust i de fer-se sentir fora de l'aula. Qui ha hagut de decidir com explicar una història entén millor com s'expliquen les dels altres.

Si sou docents, equip directiu o associació de famílies i voleu estudiar una proposta per al vostre centre, escriviu-nos.